dijous, 11 d’abril del 2013

La cuina

Fa una mica mes d'un any que no escrivia al bloc i he tornat per parlar de el meu ofici que es cuiner.
Millor dit, vull parlar de la cuina. No em vull referir al lloc on realitzem la nostra tasca, i que alguns agrada ser-hi mes o menys que a d'altres, si no als plats que fem.

Sempre hi ha hagut dos tipus de cuina: la de casa i la de fora, ja sigui restaurant, casa de menjars...

La primera, fa uns anys, sempre havia sigut una cuina de paciència, de gust, per que no dir-ho, de greix però sobretot d'amor. 
Quan anem a menjar a casa l'avia o de la mare tenim la pregunta del milió: "Que li posen al menjar per que tingui aquest gust tan bo si jo li fico el mateix i no em surt igual?" La resposta es ven senzilla, l'amor.

Aquest amor malauradament es un amor que s'ha perdut o que s'està perdent a les cuines per culpa del ritme de vida de les ciutats, dels productes que ja son tot l'any i es perd la il·lusió de les temporades, i també per culpa del menjar de fora, que cada vegada es pitjor, salvat d'algunes excepcions.

Actualment llegeixo un dels dos llibres que Josep Pla va dedicar a la cuina i al menjar a fora, com sabeu era un reconegut sibarita. 
Llegint, m'adono que quan vaig començar a estudiar cuina i m'iniciava en aquest ofici m'entusiasmava la cuina moderna, de disseny i d'ençà uns anys fins ara he tingut una nova concepció del que penso sobre la cuina i es una tendència mes orientada cap al "conservadorisme cultural gastronòmic".

Es curiosa aquesta tendència del meu pensament culinari ja que ve lligada a una mena de nostàlgia del paladar i de la vista a una època i un tipus de cuina que jo no he viscut gaire o gens, si excloem els menjars de la iaia. Però treballant m'afirmo el concepte. Llevat d'unes quantes referències com poden ser Can Fabes, Can Roca, Sant Pau... molt modernes, però orientades a la cuina tradicional i amb amor, la resta semblen fer una copia d'una copia d'una copia. No hi trobo a gaires cap signe d'identitat del lloc, la terra on es, el producte, la historia, ni la cuina local. Les aportacions gastronòmiques de l'àrea Metropolitana de Barcelona a la cultura son pèssimes o almenys així ho penso. 
Em sembla tristíssim no sentir cap lloc a Barcelona on hi hagi un plat referencial històric, llevat de "les braves del Tomás".

El País Basc ha sabut mantenir l'alta gastronomia i la cuina tradicional unides sempre i per això la seva historia culinària es recordada i mencionada. Barcelona que te? Plats amb noms llargs però sense identitat sense respecte a les temporades dels productes amb cartes iguals tot l'any.

Diuen que, com l'efecte del pèndul, sempre tornem. Suposo que amb el tancament del Bulli i tot el que representava com a aparador del que s'ha de copiar per a estar a l'ultima, tornem a fer almenys un pas cap als inicis de la cuina amb amor, temps i gust.

Si us plau, trobem un bon plat de bacallà a la llauna a Barcelona!


divendres, 9 de març del 2012

Llàgrimes

En dies com avui, em penedeixo de formar part d'aquesta espècie de la qual inevitablement sóc. Veure com boscos i muntanyes que han restat impassibles durant centenars d'anys, en dos dies es veuen abocats a un mar de flames vermelles.

Ells, els arbres, amb la seva grandesa, la seva benevolència, la seva saviesa es veuen obligats a sofrir per les accions d'aquells que pensen que el món es va fer per a ells. Innocents, victimes de cables i de cremes de rostolls mal sufocades, esperaran la fi d'aquestes insignificants, però arrogants, criatures per començar de nou.

No podem evitar les llàgrimes.
http://www.youtube.com/watch?v=UTFP9QQzEL4
 

dimarts, 12 d’abril del 2011

Canvi, canvis, canvis...

He us aquí el meu gran desitg.

Canviar: Sofrir una transformació, esdevenir una altra cosa.

Això mateix es el que vull, canviar i transformar la meva vida.

Preguntes que es fan i aconsegueixen activar necessitats, que malgrat tenir-les, no es mostraven tan sovint i tan clarament.

Una corbata que m'acompaña cada dia, una "eina", una "amiga" que mai s'allunya i que en un bon punt deixa de ser una "amiga" per esdevenir una forca que tiba cap amunt o un pes que tiba cap avall.


Un color que forma part de les meves creences ara es posa en contra meva, reclamant els seus origens a la meva ment.




Una ciutat que em mira cada segon, l'aire d'aquesta ciutat que bombeja els meus pulmons i aquest so, aquest murmuri constant al que a vegades diem, soroll.

 
 
L'únic que no vull canviar, la teva companyia. Aquesta compañia que es la que em dona forces per continuar carregant aquest pes i que sap que aviat cambiaran les coses.



 El meu plaer per al vostre plaer, No gracies.

Millor dit:

El meu plaer per al nostre plaer.

diumenge, 20 de març del 2011

Qui talla els fils?

A l'antiga Grècia, les Moires eren les encarregades de portar els fils de la vida de les persones desde l'inici fins al final.

Aquelles tres filadores, sempre representades com unes bruixes velles o com a donzelles, feien la seva aparició als pocs dies de néixer la criatura, i així sabien per on guiar la seva vida.

Les Moires eren tres:

Cloto, que filava el primer fil i s'encarregava de donar la vida.

Làquesis, que distribuïa el fil i el mesurava amb la seva fusta, ella s'encarregava d'omplir de contingut la vida.



I la més temuda, Àtropos, la moira encarregada de tallar el fil de la vida. No solament tallava, sinó que també escollia la manera de com havia d'acabar aquesta.

Les tres eren temudes fins i tot pels déus.

Més recentment, tots temem, o com a mínim ens preocupa, quelcom més proper a tots nosaltres i que ens rodeja constantment, la Natura.


La Mare Natura ens a donat l'oportunitat d'existir, de néixer, de créixer, fins i tot ens ha deixat fer el que ens ha donat la gana.

Tanta "festa" de deixar fer, sembla ser que ja li ha tocat la punteta del nas i ha decidit fer el paper de Àtropos i començar a tallar fils.

Lamentablement en aquests últims anys s'ha aixecat amb moltes ganes de treballar.

M'inquieta molt no saber quins són els patrons pels quals decideix tallar uns fils o d'altres. Són massa seguits i massa impactants, Indonesia, Pakistan, Haití, Japó...


dissabte, 12 de març del 2011

Con los Pies Mojaos

Pues sí, así he pasado todo el día, con los pies mojaos.
La lluvia, ese elemento que tanto me gusta y que en unos meses tanto añoraré, ahora se apodera de mi primer post.

También se ha apoderado de mis zapatos, de mi ropa y de mis dedos, los cuales empiezan a tener un tono rosado y estan deseando, al igual que los zapatos, un buen secado. Sólo les digo que queda ya poquito para que ese momento llegue.

Y que, al igual que una toalla abrazará mis pies mojaos, deseo abrazar con todas mis fuerzas a la primera lectora de mi blog, Cristina.

Gracias por motivarme cariño.